sábado, 12 de mayo de 2018

Pinzellades XLVI (Tens ulls del més blau del cel )


Tens ulls del més blau del cel
però sempre els veig en blanc i negre
com ... els records.

Ahir en conèixer la teva filla
vaig tornar a veure els teus ulls
de color.

Tenies els ulls del cel més blau
brillants i humits
com si pensessin en la pluja.



La foto és de Natan Salinas R.

martes, 1 de mayo de 2018

Pinzellades XLV (Com dir-te adéu Senyor)



Com dir-te adéu Senyor
si sempre penso en Tu
i et sento dintre meu
com vella arrel plantada
a la terra encara tendra.
 
Com oblidar-te Senyor
si cada dia em desperto
i et penso sense dir-te res
com brolla al matí la llum
sense fer soroll i és fosc.
 
Demà et diré adéu Senyor
Tu mai em demanes res
reneixes quan hi ha sequera
sovint et nego i tinc dubtes
potser és que... ja no tinc por.



lunes, 23 de abril de 2018

Bloc teatre XXIV



"La novel·la és morta!"

Dir això avui dia de Sant Jordi pot semblar una provocació, una opinió extravagant.
Però en algun moment de la seva vida han fet aquesta afirmació Tom Wolfe, Milan Kundera, Félix de Azúa, Eduardo Mendoza o Sánchez Ferlosio.
El més contundent va ser Josep Pla. Quan Joaquín Soler Serrano el va entrevistar al seu programa "A fons" l'escriptor empordanès li va dir: "L'home que llegeix novel·les a partir dels 35 anys crec que és un cretí. No ho creu vostè?".
Potser quan obrim un llibre de ficció anem a la recerca d'alguna cosa que ens canviï la vida, encara que només sigui durant uns minuts.
Sense novel·les s'acaben els somnis ... hi ha qui té por o s'ha cansat de somiar!


sábado, 14 de abril de 2018

Pinzellades XLIV ( He trencat quinze quartilles )


He trencat quinze quartilles per escriure't quatre ratlles.
Res del que escric m'agrada i tinc el cap ben espès.
Els vidres fan camins d'aigua mentre cau la tarda, plou i escolto silencis.
Et sento venir tristesa i no em sap greu, m'he tornat tan racional que de vegades oblido els sentiments.
Ara arribes solitud, quan aquest sol amagat surt per dir adéu i al final de la tarda tot és intemporal.
Tot em recorda a tu ...
Una olor de colors, aquest aire tan pur.
Aquests camps plens de basses i aquests arbres tan xops.


domingo, 8 de abril de 2018

Pinzellades XLIII ( Joc literari )


Va saber de l'existència d'una campanya que consistia a alliberar llibres de contes i relats en llocs públics per tal de fer arribar la literatura a la gent del carrer.
Com que era un personatge amb molta imaginació no se li va acudir res més que comprar una caixa de rotlles de paper higiènic a Mercadona i escriure-hi tot el text de l'Odissea i del Quixot.
El treball va ser llarg, penós, però finalment reconfortant. Tots els lavabos de bars i locals públics del carrer Arquimedes es van omplir de textos amb històries meravelloses i apassionants i al final el temps va donar la raó al nostre peculiar protagonista, ara diuen:

No hi ha lector més culte
que el caganer
sens dubte!


lunes, 2 de abril de 2018

Pinzellades XLII ( Abril )



Tengo una astenia tan grande
astenia sentimental
que no puedo hablar de Abril
y me falta la palabra.

Ahora susurra el viento, rumorea ...cosas de la vida, se duerme Abril en los prados y escucha crecer la hierba.
Abril siempre es primavera, cuando se despereza me sorprenden sus mil caras, yo no se que decirle y no hago más que mirarla.
Y es que...

Tengo una astenia del alma
astenia de un mes de Abril
que no puedo hablar de ti
y me falta la palabra.


lunes, 26 de marzo de 2018

Pinzellades XLI ( Dansa de l'amor )

 
Sangria de Bacardí
vi d'Espolla i moscatell
dues llimones i taronja
força sucre ... i anar fent,
viure aquesta altra passió
és també un acte d'amor
olor d'alfals al paller
tambors de la mitjanit
ballen la dansa de la mort.
 
Clareja el Divendres Sant
s'escolta música sacra
avui no es pot menjar carn
ell s'adorm... i ella l'abraça,
al Montgrí ja surt el sol
desperteu-vos nous amants
aneu-vos-en tots cap a casa
però no us en torneu al llit
sense fer un volt a la Rambla.

Dansa de l'amor, tambors d'una nit molt llarga.

(Una nit de Dijous Sant 1967 a Verges)




Aquell any 1967 el grup de moda era "Los Brincos".

domingo, 18 de marzo de 2018

Quan fa sol i plou


Avui que fa sol i plou, quan tot s'omple de llum i l'aire humit és de colors.
Avui que no recordo quants cognoms catalans tinc, vuit, deu ... no ho sé.
Vull parlar-vos en boca dels que van escriure en altres llengües, lluny d'aquest país que és tan petit que amb tres passes ja ets fora.
Perquè ara que plou i fa sol he de reconèixer que les mongetes seques amb botifarra no m'agraden, que prefereixo els espàrrecs de Navarra als calçots i que del pa amb tomàquet el que més m'agrada és el pernil. No sé, sinó fos que sóc addicte a l'escudella pensaria que no estimo aquest país.

Peró companys
vostès saben
que poden comptar
amb mi
no fins a dos
o fins a deu
sinó comptar
amb mi.

Sempre!

I així el dia en què m'en vagi,  potser algun amic dirà allò de:

Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan d'hora.

A les alades ànimes de les roses
l'ametller de nata et requereixo,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.

Ara que fa sol i plou, que l'aire és de colors, tinc més clar que mai que ... la vida seria tràgica si no fos tan graciosa.



Recordant Lluís Llach, Mario Benedetti, Miguel Hernández i Stephen Hawking.

miércoles, 28 de febrero de 2018

Pinzellades XL ( Mar endins )



Et portaré al final de la terra, on diuen que s'acaba el món i al capvespre volarem mar endins perseguint el sol.
Em donaràs petons salats, els ulls ofegats d'aigua, amb l'alè gelat i la passió salvatge dels animals marins.
De cop s'amagarà el sol, tot serà de color maragda i agafats de la mà arribarem a l'illa de la què em parles sovint. Dius que està plena de nens entremaliats, petites fades i pirates.
És un lloc on el temps s'atura, ha de ser el País de Mai Més, tu cada dia t'assembles més a Wendy i jo ja no sé si em dic ... Pere Pan.





jueves, 22 de febrero de 2018

Caminos


 
Antonio Machado 1917, retrat de Sorolla.

El río va corriendo,
entre sombrías huertas
y grises olivares,
por los alegres campos de Baeza

Tienen las vides pámpanos dorados
sobre las rojas cepas.
Guadalquivir, como un alfanje roto
y disperso, reluce y espejea.

Lejos, los montes duermen
envueltos en la niebla,
niebla de otoño, maternal; descansan
las rudas moles de su ser de piedra
en esta tibia tarde de noviembre,
tarde piadosa, cárdena y violeta.

El viento ha sacudido
los mustios olmos de la carretera,
levantando en rosados torbellinos
el polvo de la tierra.
La luna está subiendo
amoratada, jadeante y llena.

Los caminitos blancos
se cruzan y se alejan,
buscando los dispersos caseríos
del valle y de la sierra.
Caminos de los campos…
¡Ay, ya, no puedo caminar con ella!

Antonio Machado escriu aquest poema a Baeza, ara viu aquí des de la recent mort de Leonor en 1912. Somia, amb ella i la recorda constantment.
Anys més tard, el 22 de febrer de 1939 avui fa setanta-nou anys, el poeta va morir a Cotlliure camí de l'exili.