sábado, 21 de diciembre de 2013

2013 ... un recorregut sentimental


Avui he tornat al carrer Arquimedes, la casa on vivies ja no hi és i potser no hi ha estat mai.

A mida que passa el temps
et tornes ...
com les bombolles d'una festa
dolça
àcida
seca
tèrbola
com un glop d'aigua de valència
seductora
gelada
com la imatge d'un mirall.

Volia fer-te un poema però la música de Joaquin Sabina em distreia i no em deixava treballar : "Se llamaba Osadía y desde el primer día tuvo la cobardía de avisar..."

La dona que m'espera
m'amaga el cos
i dissimula l'ànima
ànima prohibida
cos misteriós.

Ja no podia pensar. Sabina és un geni, poeta i músic excepcional, quan l'escolto no puc fer res més: "Su boca era un buzón de voz sin compasión, dormido hasta la hora de la siesta..."

Sota una pell
hi ha una altra pell
i t'amagues.

Visc d'emocions, d'imatges i paraules, apassionat o fràgil m'omplo d'emoció. Avui m'enlluerna el millor i el pitjor, m'emociona la vida, la tendresa, la incertesa de l'amor i ser feliç cada dia.

Repasses la vida i és com un desert, un desert immens. De dia crema i t'enlluerna, de nit gela, mentre tu petit com un gra de sorra contemples les estrelles.
Jo et pregunto Sahra el nom d'aquest meu desert, si queda molt de camí, si vaig massa a poc a poc, si arribaré a veure el mar abans de la lluna vella.
Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.
Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi.

Voldria parlar-te de maig, dir-te alguna cosa diferent, però no sé com fer-ho.
Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...

L'olor de l'aigua
de l'aire
de maig.

Ara que ningú entén el que dic que ningú escolta, demano la paraula! I al final ningú m'entén només tu, mirant-me als ulls... em beses.

Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.

Fanalets de colors i garlandes de paper
un guirigall a la cuina
cremat de rom i cafè.
I tu
i jo
sense pensar
gaudint les hores
tens nom d'estiu...olor de xampany
la nit més curta de l'any.

La Lupe va fer una festa i llavors li vaig dir:

Una boca així
sembla un plat del Bulli,
uns llavis així
no es poden besar.
I quan no pots més
te'ls has de menjar ... de cop!

Juliol, xafogor, bous i dones al carrer.

Al portal del número dos
viu la meva estimada
visc allà dalt, sol solet
passeja... sota les voltes
blanca com un glop de llet
a eixopluc de ma mirada.

Guarda i tingues cura del Peter Pan que  portem dins. Encara que la vida t'empenyi , treu-lo de tant en tant!

Si fossis un carrer
series com el meu
net
preciós
ple de vida.
La pluja li renta la cara
el sol li fa brillar els ulls
la gent s'estima
s'ajuda
s'abraça
i és com estar amb tu ... com a casa.

Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.

Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.

El dia que el meu editor em va proposar escriure un conte eròtic em vaig veure fotut.
En sortir em vaig creuar amb la Lolita, la neboda del meu cap. No debia tenir més de divuit anys i no era pas gaire maca però quan somreia amb aquells llavis tan vermells i molsuts, com tomates de la poma, em posava molt calent.
Va deixar una olor jove, de "Innocent de T. M." i al girar-me vaig veure que portava uns "shorts" petits com un "culotte" que tot just li tapaven els sacsons de les natges amb las costures a punt de petar marcant-li l'entrecuix.

Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.
Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.
Desig per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.

En aquest país que és com un teatre de comèdies ja sol passar que el públic interpreti als personatges i els actors arribin tard al final per rebre els aplaudiments .
Perquè val un home ? Pel que fa , pel que diu ? No! Avui vals pel que calles i si no us ho creieu escolteu com m'aplaudeixen mentre em menjo una bossa de crispetes assegut tranquil · lament al vestíbul ...

L'àngel del meu Pessebre en veure'm em convida a entrar, em converteix en pastor per a Jesús adorar. Temo que passi el temps de l'amor i l'amistat, en desmuntar el Pessebre on em van a desar?

Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades...  no sé que dir-te.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.



viernes, 13 de diciembre de 2013

Un home i una dona



De vegades no sé què dir-te.
Potser no cal dir res, només mirar-te, mentre el lent pas de les hores fa caminets a la pell; corriols de sal i aigua.
Avui veient "Un homme et une femme" de Claude Lelouch he recordat un temps de "vi i roses" quan tot ens sorprenia, quan no teníem mandra; la peresa de l'amor.
Perquè estimar costa, sobretot si no hi ha lloc per al sentiment i el dia a dia s'ha endut a Peter Pan.
Quan un home estima a una dona la vida és més intensa, més fàcil, fins i tot quan les coses no van bé.
Ara arriba Nadal i tot és un xic més difícil, pel que ens passa, pels anys viscuts. Però encara t'estimo, uns dies més que altres i de vegades ... no sé que dir-te.

viernes, 6 de diciembre de 2013

Hi havia una vegada ... fum, fum, fum

 
24 desembre 1958, tot a punt per fer cagar el tió

La nit de Sant Silvestre l'avi Pere que vivia tot sol al número dos del carrer Arquímedes, esperava amb neguit l'arribada dels convidats a sopar. Feia anys que era vidu i en deixar de treballar els seus dies eren llargs i buits. Envoltat de llibres mai llegits passava les hores escoltant la ràdio o escrivint ratlles de lletraferit.
Havia anat al mercat a comprar verdures i un capó per fer-lo al forn farcit de llimones i botifarres; era de les poques coses que sabia cuinar. Després de parar taula assegut al sofà recordava aquelles nits de Nadal amb la casa plena de gent fent xerinola, els nens cagant el tió i aquella olor de rostit que venia de la cuina.
Avui no sap qui vindrà, els fills i els néts viuen lluny, familiars quasi no en queden i els amics ... tenen por de la fred.

Vint-i-quatre de desembre...soledat
uns se n'hauran oblidat, altres triguen a arribar.
L'àngel del meu Pessebre en veure'm em convida a entrar
em converteix en pastor per a Jesús adorar.
Temo que passi el temps de l'amor i l'amistat
en desmuntar el Pessebre on em van a desar?

Però ... demà seguirem escrivint.
"A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum.  Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet; Fill de la Verge Maria, n'és nat en una establia. Fum, fum, fum ..."



Aquest conte de Nadal és un xic alternatiu, agredolç i trist. Avui necessitava escriure-ho així ... però prometo no tornar a fer-ho!!

viernes, 8 de noviembre de 2013

Bloc teatre XVIII



La puntualitat és una qualitat que no he tingut mai , ja sé que això no està bé però sempre faig tard pertot ... és com si volgués aturar el temps , allargar les hores .
Avui m'ha passat una cosa molt curiosa . He anat al teatre i he arribat tard , la funció ja havia començat i l'acomodador no m'ha deixat entrar . Diu que no es pot passar fins a la mitja part , però jo sóc l'actor principal i no entenc què estan representant allà dalt de l'escenari .
És una obra moderna d'aquelles que agraden perquè ningú entén res , no saps qui interpreta , els actors o el públic i el protagonista espera al vestíbul a que acabi la funció per fer una entrada triomfal .
En aquest país que és com un teatre de comèdies ja sol passar que el públic interpreti als personatges i els actors arribin tard al final per rebre els aplaudiments .
Perquè val un home ? Pel que fa , pel que diu ? No !! Avui vals pel que calles ... i si no us ho creieu escolteu com m'aplaudeixen mentre em menjo una bossa de crispetes assegut tranquil · lament al vestíbul ...


No li diguis a ningú que no vaig arribar a temps ...

domingo, 3 de noviembre de 2013

Per a tu


A l'estiu tot era verd, en Fernando Fernán Gómez i el Haifaa Al-Mansour agafaven les seves bicicletes per anar al cinema fins que un dia en sortir ja no hi eren. El lladregot Vittorio De Sica les havia robat.
I és que això és un desordre ... les bicicletes no són per a l'estiu, sobretot si són verdes i hi ha lladres.
Ara a la tardor, s'esborra la pedra gastada i l'escorça es podreix com les arrugues de la pell. D'aquelles il · lusions de joventut gairebé no me'n queden, potser hauríem de col · leccionar moments com la Carme, els petits moments de cada dia i viure'ls.
Avui davant del mar, pintant l'aigua, m'emmirallo la mà i amanyago el cel. Com m'amanyaga una mà amiga que apareix sense dir res, silenciosa, com una ombra a la sorra. Enlluernat  oblidaré ombres, pors, aquell bri de tendresa i m'embogirà el desig.
Neix el desig quan menys ho esperes, per a qui menys ho espera, llavors et sorprèn estar tan viu. Potser la mort és l'extinció del desig.

Per a tu...que no imaginaries mai que això ho he escrit per a tu.



Coco Chanel i Salvador Dalí ... més que amics?

sábado, 5 de octubre de 2013

Lolita


No m'havia agradat mai escriure relats eròtics, em semblaven ridículs i gairebé sempre ordinaris i barroers.
M'interessa el sexe en primera persona, practicar-lo de manera natural, però no descriure'l ja que trobo difícil fer-ho amb les paraules adequades.
Per això el dia que el meu editor em va proposar escriure un conte eròtic em vaig veure fotut.
En sortir em vaig creuar amb la Lolita, la neboda del meu cap. No debia tenir més de divuit anys i no era pas gaire maca però quan somreia amb aquells llavis tan vermells i molsuts, com tomates de la poma, em posava molt calent.
Va deixar una olor jove, de "Innocent de T. M." i al girar-me vaig veure que portava uns "shorts" petits com un "culotte" que tot just li tapaven els sacsons de les natges amb las costures a punt de petar marcant-li l'entrecuix.
A la Lolita li agradava molt anar a veure l'oncle, era la parella actual de la seva tieta i sempre tenia la taula plena dels còmics que editaba. Se li asseia a la falda per comentar les vinyetes més divertides i notava aquella cosa dura i calenta que creixia a poc a poc sota el seu cul; la tenia més grossa que la dels seus companys de classe . Llavors movia els malucs, innocent, com qui no fa res i l'oncle esbufegava i es posava molt vermell.
Jo ja no podia més! Vaig entrar al seu despatx sense trucar... la Lolita estava asseguda al sofà llegint un còmic i el meu editor escrivia no sé què a l'ordinador portàtil.
"No puc escriure el conte, li vaig dir, no serveixo per parlar d'aquests temes, em falta pràctica i imaginació. Ja saps que la meva especialitat és la tendresa i la poesia romàntica, parlar de sentiments ... no pas de porqueries".
No oblidaré mai aquella mirada indolent i múrria de la Lolita mentre m'en anava cap a la porta sortint del despatx.


La pintura és una aquarel · la de Manel Anoro.

lunes, 30 de septiembre de 2013

Nina de miraguano

Escoltar aquesta cançó de l'Orchestra Fireluche i d'en Pau Riba ha estat una sorpresa. M'ha agradat molt la interpretació i sobretot el text. Si pogués faria meves les paraules, les diria a la "Maria" que sovint coneixem i estimem ... i no sabria dir res més.
 



La Maria s'adorm i a fora el vent la bressola.
Rum, rum, entre les branques una remor com de mar.
La Maria s'adorm i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina li bressolen la son.
Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs
i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua
i que després, sentint el vertigen de ser gota d’aigua freda de pluja, caiguis
i et facis amiga dels calabotins
i us passeu el que queda de nit xerrant
i mirant les estrelles des de sota l’aigua
que no et facis vella sense fer-te gran
que no et facis gran sense créixer
que no perdis la inèrcia del somriure
que no oblidis la urgència del moment
que sentis que formes part d’una tribu
i que respectes el seu cos però vegis que només és una canoa...
Que no et senti dir mai: "Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d’errors"
i que entenguis que estimar és estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement
i que si t’enamores d’algú t’entrebanquis contínuament pel seu nom
i que et digui: "T’estimo, però no ho sé escriure"
i que quan us veieu, els vostres ulls, els teus i els seus
siguin com quatre ocells que se us emportin en volandes.
Que no siguis com tota aquesta gent que fa la veu trista per telèfon
que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja
que si te’n vas, sentis a dir-te: "Quan em mori, enyoraré enyorar-te"
que arribi l’hivern a la primavera de la vida i que recordis que tots parim pels ulls
que la gent és i s'és, com s'és, el que s'és, qui et fan ser
i entenguis que delires i confies per un instant que no ho fas.
Que un dia un noi o una noia et digui: estic enamorat de la imperfecció del teu cos
de la lluna dels teus pits
de la carn de la teva cara
de l’aigua dels teus ulls
i el desig que vol, sense saber què vol, em xiscla a cau d’orella
que la memòria no et sigui massa fràgil
que et sàpiga donar contínuament a llum i que estimis i et deixis estimar
que sovint és la lliçó més difícil d’aprendre i després, silenci.
Sigues només un infant que fa esgargots
mantingues la teva innocència lluny de l’abast dels adults
i que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat
per una punyalada amable
per una tendra esgarrapada als llavis
i no siguis mai per ningú i que ningú sigui per tu
només una aixada a les pupil·les
procura mantenir algun desig incomplert
i sempre purs els orificis del cor: ulls, boca, nas i orelles
i... estigues contenta.

 

sábado, 21 de septiembre de 2013

Hi ha una vinya...


Hi ha una vinya a prop de mar
corre! vine a veure-la
és al Port de la Selva
pujant a Selva de Mar.

Avui té les fulles verdes
els ceps sense retallar
plou i és ple de gavines
que van i vénen del mar.

Si vols oblidar la tristesa
vine cap a l'Empordà
veuràs les roques d'escuma
parlarem de Josep Pla.

De la humitat de la terra, de l'aire que talla la cara, de la solitud de la platja, de la Caterina d'en Sagarra.

Tinc una vinya a prop de mar
la van plantar els meus avis
ara envelleix i s'asseca
però... no la deixo d'estimar.


lunes, 19 de agosto de 2013

Si fossis...



"Caputxeta vermella enmig de la foscor" Carme Rosanas 2009

Si fossis un carrer
series com el meu
net
preciós
ple de vida.
La pluja li renta la cara
el sol li fa brillar els ulls
la gent s'estima
s'ajuda
s'abraça
i és com estar amb tu ... com a casa.


Si fossis un mot ... un adjectiu
series divertida, graciosa, bella, amable, intel · ligent, modesta, alegre, romàntica, delicada, simpàtica, enamorada, carinyosa, elegant, llesta, feliç, honesta, increïble, única...


Si fossis un verb
series un nou verb
un verb inventat per tu i per mi
sempre a prop teu, subjecte o predicat
al escoltar-me dir el seu nom ... sabries que parlo de tu.



Dedicat a la Carme Rosanas, blocaire, poetessa i artista visual.

lunes, 12 de agosto de 2013

Tornar a creure en Peter Pan


Aquesta setmana he llegit un article d'opinió a El Periodico escrit per Carlos Zanón , parla de l'estiu i de Peter Pan. L'he trobat divertit i interessant, m'ha fet recordar una entrada titulada Peter Pan que vaig escriure fa temps.
Ja sabeu que aquest personatge per a mi és entranyable i de vegades somio que soc Pere Pan ... sense oblidar el món real, és clar.
 
Volver a creer en el verano por CARLOS ZANÓN
 
"El verano es como Peter Pan: idiota, inmaduro e irresponsable. El Capitán Garfio es la lucidez del invierno. Gobierna una embarcación que igual navega que vuela. Manejada, eso sí, por marineros ineptos y enloquecidos pero todos resueltos a matar a Peter. El duende verde personifica a esos hombres-niños que buscan a niñas-madres que les expliquen cuentos al irse a dormir. Puro verano no me negaran. Noches de amor, revolcones en la arena y Pitbull cayendo como napalm sobre nuestros oídos. Motos de agua, after sun y reposiciones en televisión. Por no hablar de bermudas y chancletas.
Garfio, ese hombre despreciado y vilipendiado era el favorito de Voltaire. El filósofo le dijo mata al niño y solo así podremos acceder a ser adultos. Peter fue el enviado de Rousseau, el del buen salvaje, pensador línea Joan Herrera y viva el cuscús. A Peter Pan le dieron todo el tiempo del mundo para convertir a la humanidad occidental en imbéciles y organizar contenidos en T5. Mientras, a Garfio le perseguía un cocodrilo con una bomba en la barriga. La partida no fue muy justa ¿no? En recuerdo de aquello antes se llevaba un mordisco en la muñeca izquierda que se llamaba reloj. Hasta eso nos quitó Peter, el verano, la noción de tiempo. En agosto solo hay calor, sombra y patatas bravas. Y con eso te organizas el día.
Digámoslo claro: la gente no es feliz en verano. Nunca lo ha sido..."
 
El meu post acabava dient:

Volàvem de pressa sobre els jardins de Kensington, els estels de la nit es confonien amb el rastre de llum que deixava Campaneta davant meu.
El vaixell de Hook, el Jolli Roger, transportava Wendy, els seus germans i els Nens Perduts, ràpid i silenciós a través del cel cap a casa seva. Lluny, enrere, s'escoltaven els crits del Capità Garfi mentre un cocodril intentava mastegar-li la mà de fusta.
Ara per fi sóc feliç, podré visitar a Wendy però he de quedar-me a l'illa de Mai més. No creixeré mai, Wendy cuidarà dels nens, mentre Campaneta i jo ... seguirem jugant eternament.

Guarda i tingues cura del Peter Pan que tots portem dins. Encara que la vida t'empenyi de manera inexorable, treu-lo de tant en tant!

viernes, 2 de agosto de 2013

Aire


Les nits de xafogor t'ofegues, surts al jardí i el perfum del gessamí t'embriaga. Et trauries la roba, passejaries nua però et fa vergonya... no saps perquè.
Llavors l'aigua nega els solcs, la menta fa olor de terra, ve brisa de ponent i respires.

Sóc aire
vaig i vinc, de cops deixes que et besi
fresc o tebi et tanco els ulls
llavis d'aire
petons d'aigua
sense fer soroll ... com un alè.


martes, 23 de julio de 2013

Lupe


Lupe, tus amigas no paran de mirarnos.
No les hagas caso, seguro que te confunden con George Clooney.
¿Es aquí donde Tomi enseñó a preparar Gin Tónics a Ferran Adrià?
Si, las copas son estupendas pero no pidas café porque no tienen Nespresso.
Me has dado una gran alegría invitándome a tu cena de cumpleaños del sábado. Me haría muchísima ilusión poder bailar contigo esa noche.
Por supuesto George, pero tendrás que hacer cola porque antes me lo han pedido Luis, Siso, Tomi, Javier, Tito, Fernando, Josep, Pedro, Enrique, Xurit, Gonzalo, Jose Mª, Pitu, Jaime, Rafa, Juan Julián, Ignacio, Jaume, Guille, Nico, Pere, Carlos, Antonio, Joan, Santi, Pere Lluis... No te preocupes mientras esperas puedes bailar con Sefa , Lourdes, Merche, Pilar, Yoya, Memes, Teresa, Carmen, Marisa, Isabel, Magda, Neus, Reyes, Gloria, Kay, Maria, Anna, Ceci, Chanchi, Mª Angeles, Sandra ... estarán encantadas de conocerte.
Vale. Supongo que aparecerá el misterioso bloguero de Calle Arquímedes, espero que no descubra el secreto de nuestra maravillosa amistad y lo publique.
¡No te preocupes, a ese lo tengo super controlado! ¿Sabes que me dijo el otro día?

Una boca així
sembla un plat del Bulli,
uns llavis així
no es poden besar.
I quan no pots més
te'ls has de menjar ... de cop!

Per molts anys Lupe!!!


sábado, 13 de julio de 2013

Juliol, xafogor ... bous i dones al carrer.



Aquest juliol no m'agrada gens i no penso dir res més.

Però...
Al portal del número dos
viu la meva estimada
visc allà dalt, sol solet
passeja... sota les voltes
blanca com un glop de llet
a eixopluc de ma mirada.

Vermell el rostre senyora, quan us besi dolçament a les ribes de la nit.
 
Les fulles de llum
com les cuques a la nit
les toques i s'apaguen
i de vegades ... se'n van.

Tinc una solitud immensa
m'espanta i em dóna vida
però ara tot sol, nàufrag
m'ofego en aigües tranquil · les
gelat ...
 

jueves, 4 de julio de 2013

Jocs de lluna




Avui t'abraço tan fort
per donar-te un tros de vida
perquè el temps que jo no hi soc
sempre em tinguis dins del cor
i recordis que t'estimo.


 



Passem de la calma al foc
et beuria tota
sense cullera ... d'un glop!




 



Petons de vedell, petonassos
petons de peix, petonets
tinc una fauna de petons
per tu...


 


Dedicat a sa lluna, enginyosa i ... tendra.

(Els textos són del recull de comentaris)

domingo, 23 de junio de 2013

La nit de Sant Joan



Avui és nit de revetlla, es fa fosc, tot és silenci, el sol no se'n vol anar. De cop s'omple el cel de colors, ensordeix un esclat de coets i el cor batega més de pressa.
Lluny ja escolto la música mentre espero que surti la lluna per tornar a veure't. Arribes com sempre, atrevida, els ulls brillants, tens nom d'estiu, l'olor de xampany i festa.
Per més que passin els anys ballar amb tu és viure la vida, l'alegria de quan teniem vint anys. Voldria que no s'acabés mai la nit de Sant Joan, la nit més curta ... la més llarga de l'any.

Fanalets de colors i garlandes de paper
un guirigall a la cuina
cremat de rom i cafè.
I tu
i jo
sense pensar
gaudint les hores
tens nom d'estiu...olor de xampany
la nit més curta de l'any.


jueves, 30 de mayo de 2013

Maig



Diuen : "Al maig cada dia un raig" i aquest any la dita s'ha complert.
És temps d'esgarrifances  i tempestes, de núvols que fan de nit el dia, de  llum al final de la tarda.
Com un tòpic, escriurem versos d'olor d'herba i terra molla. D'un sol que fuig i enlluerna mentre dibuixa muntanyes ... en blanc i negre.

Voldria parlar-te de maig, dir-te alguna cosa diferent, però no sé com fer-ho.
Et veig passar cada matí, no em mires mai. Ets com un brogit, preciosa i evanescent com la teva olor ...

L'olor de l'aigua
de l'aire
de maig.


lunes, 13 de mayo de 2013

Vaig tindre un somni




He vist "Els Miserables" al teatre i al cinema. Escoltant la cançó "I dreamed a dream" vaig decidir escriure un post parlant d'aquests somnis que tots tenim i que amb el pas dels anys gairebé mai es compleixen.
Però repassant la lletra de Alain Boublil no vaig ser capaç d'imaginar un text millor. Així, el que he fet és traduir-lo i interpretar-lo a la meva manera.
Vaig tindre un somni... és una frase molt corrent, molta gent la diu,  fins i tot algú l'ha fet cèlebre.
La veritat és que jo vaig tindre un somni, com tu, com gairebé tothom.


Ja fa temps que somio
quan hi havia esperança i valia la pena viure
vaig somiar que l'amor no moriria mai
vaig somiar que hi hauria perdó.

Llavors era jove i valenta
els somnis es feien, es desfeien i es perdien
res era important
ho cantàvem tot, ho bevíem tot.

Però els gats vénen de nit
amb veus que esgarrapen
igual que t'arrenquen la il · lusió
fan que t'avergonyeixis dels somnis.

Ell va dormir al meu costat un estiu
amb ell vaig passar uns dies meravellosos
s'em va emportar la infància
però s'en va anar quan arribà la tardor.

I jo encara somiava que tornaria a mi
que passaríem la vida junts
però hi ha somnis impossibles
hi ha temporals que no podem capejar.

Vaig somiar que la meva vida seria
tan diferent de l'infern en què visc
tan diferent del que és ara
la vida ha mort el somni que vaig somiar.


Potser només vaig somiar ... un somni.


lunes, 6 de mayo de 2013

Babel


Aquesta torre de Babel, afilada com una antena telefònica, hi ha cops que ens aïlla i incomunica.

Ara que ningú entén el que dic
que ningú escolta, demano la paraula!
 
Escampats per tot arreu, parlant mil llengües, adorant cent déus, encara no heu entès res.
El senyor us va dir que calia omplir el món, conèixer més d'una llengua i conviure amb altres races.
No us va fer baixar de la torre perquè no arribéssiu al cel, perquè no veiéssiu la seva grandesa, sinó perquè fóssiu savis com ell.
Ara hi ha un llenguatge comú, tothom pot comunicar-se, conèixer el que passa a tot arreu i el que pensen els altres. Però creix l'endogàmia, l'egoisme, la solitud davant d'un teclat, la insolidaritat.
Potser ha arribat de nou l'hora en què el senyor confongui les nostres llengües i destrueixi aquesta torre gegantesca  fruit de la ignorància.
Així tornarem a parlar-nos de prop, veient-nos, potser a cau d'orella, tocant-nos, sabent que no estem sols i que els altres ens necessiten.

I al final ningú m'entén
només tu, mirant-me als ulls... em beses.



La imatge és un original del gravador Sebi Subirós.

domingo, 21 de abril de 2013

Bloc teatre XVII


Puja el teló, apareixen el protagonista i el seu altre jo, un personatge caracteritzat de Salvador Dali.

P.-Cada dia escric dues línies però ara tots els dies són iguals i sempre escric el mateix.
I a la nit tinc son!

D.-Tinc tanta sang que a les cinc tinc son.
A les sis tinc set el càntir és buit és nou i encara es deu.
Si qui deu deu diu que deu deu diu el que deu i deu el que diu.

P.-En cap cap hi cap que Déu en deu deu.
En cap cap cap el que cap en aquet cap.
Que te creus que te crec?

D.-Els catalans parlant sembla que trenquem nous... Escolta això:
Una polla xica, pica, camatorta i ballarica va tenir sis polls xics, pics, camatorts i ballarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, camatorta i ballarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, i ballarics.

Baixa el teló.

jueves, 4 de abril de 2013

Al final hi ha la mar



Ja et vaig dir Sahra que l'home va néixer de l'aigua. Per això tots els camins van del mar a la terra.
Llavors els poetes parlaren d'un gran viatge.
Un deia "Caminant, no hi ha camí, fas camí quan camines", semblava un joc de paraules però era una invitació a la vida. I el final era un principi "Lleuger d'equipatge, gairebé nu, com els fills de la mar".
 Un altre l'imaginava com un retorn a Ítaca, com una odissea "Quan surts per fer el viatge demana que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple d'experiències"  I al final com al principi, l'illa era la casa  "Millor que duri molts anys, llavors ja vell arribaràs per fi a l'illa, enriquit per tot el que has après pel camí".
Jo els escoltava atentament, potser el que deien fóra cert. Però lligat al pal del meu vaixell, com Ulisses sord al cant de les sirenes, no creia que al final tot fos així  ni que el camí m'hagués enriquit prou.
Tu Sahra que m'acompanyes en aquesta llarga travessia, com Nausícaa l'amor somiat, saps que això és un desert i no hi ha camí. Sortim de la mar i allà tornem, som aigua i som riu.
Quan arribem al final Sahra, m'has de cremar, enterrar sota una pedra i escriure'm un epitafi... "Al final hi ha la mar".



La foto és de Jaume Claret

sábado, 23 de marzo de 2013

Emocions


Visc d'emocions
d'imatges i paraules
apassionat
o fràgil
m'omplo d'emoció.

L'emoció de cada dia
l'emoció de conèixer-te
de la música
de la mort
de la bellesa
de la por
l'emoció d'estimar
l'emoció de qui dóna
del fracàs
de qui torna a néixer
de sentir-se sol
d'escriure
l'emoció d'un secret
l'emoció dels fills
de l'art
d'un poema
d'un pecat
de viure amb tu.

Avui m'enlluerna el millor i el pitjor
m'emociona la vida
la tendresa
la incertesa de l'amor
i ser feliç ... cada dia.


Visc d'emocions, d'imatges i paraules, apassionat o fràgil m'omplo d'emoció. Avui m'enlluerna el millor i el pitjor, m'emociona la vida, la tendresa, la incertesa de l'amor i ser feliç ... cada dia.



Fotos d'Henri Cartier-Bresson.
Música de Yann Tiersen.

domingo, 3 de marzo de 2013

Com un desert



Repasses la vida i és com un desert, un desert immens. De dia crema i t'enlluerna, de nit gela, mentre tu petit com un gra de sorra contemples les estrelles.
Llavors veus com l'erm t'envolta de solitud i bellesa, de l'excitació de la por. No hi ha camins, s'han de fer seguint les paraules dels savis.
Ara el vent porta crits, música i soroll de bèsties. És l'oasi, el mirador, talaia de qui està perdut, refugi dels assedegats, ombra de fulles verdes.
Jo et pregunto Sahra ... el nom d'aquest meu desert, si queda molt de camí, si vaig massa a poc a poc, si arribaré a veure el mar abans de la lluna vella.
Negres ulls en la foscor clars com el meu desig, boira de te calent, carícies d'una pell seca.
La vida és com un desert sempre donant-li voltes, tu ets la casa que estimo i allà al final ... hi ha la mar.



viernes, 22 de febrero de 2013

22 de febrer

Febrer és el mes dels poetes vius ...

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.

Avui fa 28 anys que ens va deixar Salvador Espriu.



Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Antonio Machado va morir a l'exili avui fa 74 anys.

Desperta és un nou dia, la llum, del sol llevant vell guia pels quiets camins del fum.
Estos días azules y este sol de infancia...

Tan diferents, tan semblants. Gràcies a tots dos.

viernes, 8 de febrero de 2013

Sota una pell



Sota una pell
hi ha una altra pell...


Volia fer-te un poema però la música de Joaquin Sabina em distreia i no em deixava treballar : "Se llamaba Osadía y desde el primer día tuvo la cobardía de avisar..."


La dona que m'espera
m'amaga el cos
i dissimula l'ànima
ànima prohibida
cos misteriós.


Impossible escriure res! La cançó seguia dient: "Ya sabes cómo soy y si quieres me voy, dijo cuando acabó de desnudarse..."


Aquesta flor descarada
sols amaga
els sentiments.


Ja no podia pensar. Sabina és un geni, poeta i músic excepcional, quan l'escolto no puc fer res més: "Su boca era un buzón de voz sin compasión, dormido hasta la hora de la siesta..."


Descalça sense pressa
molla buscant la fresca
i de vegades un amic
que camini al teu costat
per poder fer l'amor
com un cargol, a poc a poc.


Al final acabo com puc, ja no sé si el que he escrit ho ha dit ell: "Se trataba más bien de envejecer huérfano de sus besos, con fantasmas que aprenden a crecer..." O bé jo.


Sota una pell
hi ha una altra pell
i t'amagues.



Per al senyor Joaquin Sabina, cantautor ... poeta.

jueves, 24 de enero de 2013

A mida que passa el temps

A mida que passa el temps
et tornes ...
com les bombolles d'una festa
dolça
àcida
seca
tèrbola
com un glop d'aigua de valència
seductora
gelada
com la imatge d'un mirall.
Llavors em preguntes
si ets la més bella
si encara t'estimo...  i ja no que dir-te.

Avui he tornat al carrer Arquimedes, la casa on vivies ja no hi és i potser no hi ha estat mai.
És que... a mida que passa el temps t'imagino diferent, com abans, com les bombolles d'una festa , com un glop d'aigua de valència.